dilluns, 12 de novembre del 2018

Valia més no tocar-ho

El dia que vas marxar et vas deixar les maletes sense fer. Era un d’eixos dies en què jo les havia de tancar per tornar a casa després de tota la setmana. I no em vas esperar. Vas ser tan impacient que a la tercera palmada ja no hi havia ningú guaitant i amb una única cridada ben de matí, que em va despertar, es va acabar el joc. El temps es va aturar impassiblement sense que ningú m’avisara que anaves pel primer esglaó i jo ja no podia córrer. Irònicament no he deixat de córrer des d’aquell dia. Per no pensar. Per no sentir. Per no repuntar. Córrer amb l'objectiu d’esperar una rateta que m’il·lumine després de cada caiguda, després de cada buit. Córrer per assaborir gesmils que han perdut el gust. Córrer per repuntar ferides que encara estan a mig embastar. Córrer per fugir de la recialla en què m'havia convertit. Córrer. Córrer. Córrer. Córrer. Valia més no tocar-ho, com en el conte de Calders.

Hui faig memòria de com es passa el fil de l’agulla i desfaig la maleta que fa quatre anys que vaig tancar per a fer la meua primera palmada. Aquesta vegada la de l’inici. La que comença a córrer i porta una rateta a la mà per guarir-me de les sorpreses inesperades del camí. La que segueix somiant desperta a les cinc de la vesprada i la que espera que siguen les onze per a mirar el rellotge i tornar, per fi, a casa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada