L’havia vist un parell de vegades i només ens havíem entretingut jugant a les palpentes. Sempre havia de ser ella qui prenia la iniciativa i solia fer-ho en moments clau. Tot començava quan em picava l’ull i era impossible no deixar-se caure en el seu parany. El món trontollava deixant-nos soles. Ella s’havia penjat i jo m’hi deixava bressolar. Allò cada vegada anava a més sense que ningú sospitara de la seua existència. Molts m’haurien pres per boja i haurien censurat la nostra relació així que vaig ser jo mateixa qui la va emmudir. Fa tres anys que vam arribar al clímax per primera vegada. Camí a la faena em va picar l’ull una vegada més i em va seguir fins a la parada del metro, on va començar a perseguir-me cridant que no deixaria de fer-ho si no obeïa. Eixe dia vaig escoltar la seua veu per primera vegada i un calfred em va recórrer de dalt a baix. Li vaig respondre que ja no ens veuríem més i em va llançar una mirada que em va trasbalsar. Vaig entendre que no estava disposta a deixar-me anar mai més. Eixe dia vaig perdre el metro i vaig començar a perdre’l per por a trobar-me-la de nou però sempre reapareixia. Es va aprendre els meus horaris i llocs de costum i l’assetjament em va engolir. Em vaig autoconvéncer de posar fi a allò però com que no podia fer res en contra seua -després de tants anys encara no m’havia dit el seu nom-, no tenia cap prova per denunciar-la així que vaig començar l’empresonament. El meu silenci va fer que em tancarà amb pany i clau en un món que havia deixat de ser meu. La meua pròpia censura em va fer emmalaltir fins que vaig haver d’aprendre a dir el seu nom a viva veu. Aquella relació acabava allÀ.
- ...nsietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada