diumenge, 11 de desembre del 2022

La llàgrima



El camí a seguir comença a l’eixida del túnel i recorre de forma lenta una suau i delicada costera. Complir amb la ruta marcada no és el meu pretext sinó que vull arribar a la fi, a la meta. No importa si després, en arribar, desaparec, això tant m’hi fa. Preferisc deixar-me portar pel camí salat al mateix temps que se’m fa cada vegada més tou i lleuger, com una suau carícia.

De sobte, escolte una lleugera rialla i pense que la meua existència s’acaba. Tanmateix, no és així, encara em queden uns breus minuts de vida que potser es converteixen en segons, qui sap. La sensació de tristesa barrejada amb una mica de malenconia m’aclapara però, la meua decisió es fa més ferma que abans i seguisc amb el meu camí cap endavant: una gran recta amb una pendent descendent, amb la mateixa suavitat que abans. Augmente la velocitat i la distància es redueix, estic arribant a la seua fi, i a la meua…

No puc deixar de mirar-me. Noranta-huit coma tres per cent d’aigua i cent per cent de sentiments. Eixa soc jo, la llàgrima, en el meu estat pur. Havia nascut en aquell, ara, distant lacrimal d’on m’he obert pas enmig d’aquella tristesa, condemnada a morir, assecar-me. Ara he arribat a la fi del meu camí i estic resignada. Sols em queda pensar que després de mi vindran somriures i per això vull gaudir de l’última carícia d’eixos llavis salats i dolços a la vegada. Uns llavis efímers, com el seu sabor i la meua existència. Llavors, és enmig d’aquella efimeritat quan m’evapore.


Records de la Maria de 2012.

diumenge, 10 de març del 2019

A

L’havia vist un parell de vegades i només ens havíem entretingut jugant a les palpentes. Sempre havia de ser ella qui prenia la iniciativa i solia fer-ho en moments clau. Tot començava quan em picava l’ull i era impossible no deixar-se caure en el seu parany. El món trontollava deixant-nos soles. Ella s’havia penjat i jo m’hi deixava bressolar. Allò cada vegada anava a més sense que ningú sospitara de la seua existència. Molts m’haurien pres per boja i haurien censurat la nostra relació així que vaig ser jo mateixa qui la va emmudir. Fa tres anys que vam arribar al clímax per primera vegada. Camí a la faena em va picar l’ull una vegada més i em va seguir fins a la parada del metro, on va començar a perseguir-me cridant que no deixaria de fer-ho si no obeïa. Eixe dia vaig escoltar la seua veu per primera vegada i un calfred em va recórrer de dalt a baix. Li vaig respondre que ja no ens veuríem més i em va llançar una mirada que em va trasbalsar. Vaig entendre que no estava disposta a deixar-me anar mai més. Eixe dia vaig perdre el metro i vaig començar a perdre’l per por a trobar-me-la de nou però sempre reapareixia. Es va aprendre els meus horaris i llocs de costum i l’assetjament em va engolir. Em vaig autoconvéncer de posar fi a allò però com que no podia fer res en contra seua -després de tants anys encara no m’havia dit el seu nom-, no tenia cap prova per denunciar-la així que vaig començar l’empresonament. El meu silenci va fer que em tancarà amb pany i clau en un món que havia deixat de ser meu. La meua pròpia censura em va fer emmalaltir fins que vaig haver d’aprendre a dir el seu nom a viva veu. Aquella relació acabava allÀ. 

- ...nsietat.




dilluns, 12 de novembre del 2018

Valia més no tocar-ho

El dia que vas marxar et vas deixar les maletes sense fer. Era un d’eixos dies en què jo les havia de tancar per tornar a casa després de tota la setmana. I no em vas esperar. Vas ser tan impacient que a la tercera palmada ja no hi havia ningú guaitant i amb una única cridada ben de matí, que em va despertar, es va acabar el joc. El temps es va aturar impassiblement sense que ningú m’avisara que anaves pel primer esglaó i jo ja no podia córrer. Irònicament no he deixat de córrer des d’aquell dia. Per no pensar. Per no sentir. Per no repuntar. Córrer amb l'objectiu d’esperar una rateta que m’il·lumine després de cada caiguda, després de cada buit. Córrer per assaborir gesmils que han perdut el gust. Córrer per repuntar ferides que encara estan a mig embastar. Córrer per fugir de la recialla en què m'havia convertit. Córrer. Córrer. Córrer. Córrer. Valia més no tocar-ho, com en el conte de Calders.

Hui faig memòria de com es passa el fil de l’agulla i desfaig la maleta que fa quatre anys que vaig tancar per a fer la meua primera palmada. Aquesta vegada la de l’inici. La que comença a córrer i porta una rateta a la mà per guarir-me de les sorpreses inesperades del camí. La que segueix somiant desperta a les cinc de la vesprada i la que espera que siguen les onze per a mirar el rellotge i tornar, per fi, a casa.